lunes, 14 de diciembre de 2015

GRECIA

ARQUITECTURA


L'arquitectura de l'antiga Grècia va fixar les bases de l'arquitectura del món occidental durant segles. A grans trets, l'art grec representà una síntesi transformadora, innovadora dels corrents artístics de la cultura egípcia, del pròxim orient i de l'Egeu. Es tracta d'una cultura antropocèntrica que es preocupa per la creació d'un art a la mida de l'home.

L'arquitectura grega mostra molt poc interès per l'espai interior. Els edificis més importants, els temples, es caracteritzen per la seva gran simplicitat amb només una sala allargada i un pòrtic. Aquesta senzillesa es veu també reflectida en la seva estructura que serà arquitravada sobre columnes.
  
Estils arquitectònics
Las normes o cànons de composició arquitectònica a l'arquitectura grega hi destacaren tres ordres arquitectònics majors: dòric, jònic i corinti, que es diferencien en la proporció alt diàmetre de la columna i les formes del capitell i del entaulament. L'ordre és el resultat d'una relació numèrica influïda per les teories pitagòriques. Cada ordre relaciona les diferents parts de l'edifici amb el tot, determinant al temps la decoració del mateix.

Dòric:
La columna s'aixeca sobre un estilòbat sense base. L'entaulament és format per un arquitrau llis i un fris on s'alternen els tríglifs i les mètopes. Exemple: El Partenó.
La columna consta de base, fust i capitell. Sobre les columnes s'assenta l'entaulament, que consta d' arquitrau. fris i cornisa. Sobre les façanes principals, formats per la teulada a dues aigües, estan els timpans o frontó. De vegades el temple s'assenta sobre una plataforma amb grades, "krepidoma", per elevar-lo sobre el terreny.

Jònic

És més esvelt que no pas el dòric. La columna en aquest cas té base i el fust es remata en un capitell format per dues volutes. L' arquitrau no és llis, està dividit en tres platabandes i el fris no està dividit en mètopes i tríglifs sinó que és una zona en la qual es desenvolupa lliurement la decoració escultòrica. Exemple: L' Erecteó.
  
Corinti
Representa la decoració i la vistositat. Encara és més estilitzat que el jònic. Tanmateix la principal diferència entre ambdós ordres és en el capitell que en aquest cas lluirà una decoració vegetal amb fulles d' acant. Exemple: El temple de Zeus Olímpic a Atenes.

Tipus d'edificis: 

Els tipus d'edifici que més importància han tingut són el temple i el teatre tot i que en destaquen d'altres.

Temple

El temple grec.

El temple consta d'un local  amb una sola obertura, la porta, sense finestres. Davant té un pòrtic amb columnes.
Amb el temps, a aquest temple, ja aïllat, se li van anar afegint més columnes i decoració; així van aparèixer els temples pròstils (amb quatre columnes a la façana principal), amfipròstil (amb columnes a les dues façanes més curtes) i perípter (columnes en tot el perímetre).
Els temples grecs es caracteritzen per la seva estructura molt simple. Consistien en una única sala a la qual s' accedia per un pòrtic.
Com en els grecs no els agradava que les part anterior i posterior dels seus temples fossin diferents, afegiren un pòrtic en la part posterior (opistodòm) per donar així un aspecte més simètric.
Amb el temps, els arquitectes grecs van anar afinant les proporcions i els detalls dels seus temples. Molts consideren que el Partenó d'Atenes, dels arquitectes Ictino i Calicrates, és el temple que millor expressa el desig de Bellesa dels grecs.
A partir del segle IV a C apareixen temples de planta circular anomenats tholos.










Teatre
Eren sempre a l'aire lliure. Les grades tenien forma semicircular i s'assentaven al pendent d'un turó. D'aquesta forma aprofitaven la inclinació natural del terreny, per permetre que tots els espectadors veiessin l'escenari sense obstacles.
L'escenari estava precedit per una zona també semicircular, l'orchesta que servia com a reflector del so
Amb aquest i altres artificis, aconseguien que als teatres poguessin acomodar-se fins 15.000 espectador.
Al costat de l' orchesta hi havia el prosceni, on esperaven els actors, i lleugerament elevada estava l'escena on es representava l'obra. En els laterals hi havia els parodos. Neix amb finalitats religioses
 
 ESCULTURA 
 
L'escultura grega és una manifestació artística que reflecteix els ideals de la civilització grega: importància de l'home com a centre de l'univers i recerca d'un ideal de bellesa basat en l'equilibri i la proporció. El tema central és la figura humana. Es busca un model de bellesa, el cànon, les proporcions perfectes. La figura en l'escultura clàssica grega és una referència a la condició o el paper de la persona representada. Els atletes, sacerdotesses i déus poden ser identificats per les seves vestimentes i aformaments o per la falta dels mateixos. Posteriorment, nus en l'escultura i la pintura han representat una forma d'ideal, ja es tracti d'innocència, l'obertura o la puresa. Els materials més utilitzats són el marbre policromat, el bronze i les criselefantines (estàtues d'or i d' ivori).
 
Període arcaic
En el període arcaic (segle VII aC - inicis del segle V aC), l'art grec evoluciona des de les antigues tradicions artístiques rejovenides i fecundades per les influències egípcies i orientals, fins a les portes del que serà l'art grec clàssic.
El tipus d'estàtua grega que arribarà a ser més característic del període arcaic, el Koúros, segueix en gran mesura models egipcis. Es realitzen figures masculines d'atletes nus (Koúroi), i figures femenines vestides (Korai).

Característiques

  • Frontalitat rigoros
  • Rigidesa
  • Hieratisme
  • Braços enganxats al cos i punys tancats
  • Pes repartit uniformement sobre les dues cames
  • Cama esquerra avançada
  • Tots dos peus assentats a terra
  • Simplificació dels detalls anatòmics
  • Tractament del cabell amb un disseny geomètric.
  • Ulls ametllats i somriure arcaic.

 


 Període clàssic
El període clàssic de l'escultura grega es pot dividir en els tres subperíodes següents: període protoclàssic, primer classicisme i segon classicisme. Va sorgir als segles V iIV a.C. van aconseguir representar la part harmònica del cos: li donaren agilitat i moviment.

 Període protoclàssic (480-460 aC)

A la primera meitat del segle V aC l' escultura comença a experimentar nous camins, tot trencant amb la rigidesa compositiva dels Koúroi. S' evoluciona cap una més gran naturalitat de les formes, una captació major del moviment i una preocupació per explorar les emocions i diferents estats. La figura de l' home un esdevé definitivament el símbol de la bellesa per a l'art grec. 
A més d'aquests conjunts, aquest període ens ha deixat algunes impressionants figures de bronze, dels pocs originals de bronze que es conserven.

Primer classicisme (460-400 aC)

En la segona meitat del segle els escultors arriben a un domini de la tècnica que permet d'establir uns cànons o models de bellesa ideal, basats en les proporcions de les diverses parts del cos. Els cossos apareixen en actituds de repòs i serenitat.


Segon classicisme (400-323 aC)

Al segle IV a C s' accentua la tendència al realisme i es dóna més importància a l' expressió i al moviment, a l' hora que apareix el retrat individualitzat.

També, utilitza recursos de certa teatralitat que obliguen a l'espectador a prendre una actitud més participativa en la comprensió de l'estàtua.

Període hel·lenístic

L' art hel·lenístic (finals del segle IV aC - segle I aC) explota, desenvolupa i sintetitza les aportacions de les etapes anteriors, especialment les del segle IV a C. 

Característiques

  • Intensifica el moviment fins a cargolar i distorsionar les figures.
  • Accentua les emocions i les expressions de dolor, angoixa, esforç i desànim.
  • Exagera l' esforç físic inflant i deformant els músculs.
  • Profunditza en els estudis de tridimencionalitat, cercant postures complexes que obliguin l'espectador a visionar-les des de diferents angles.
  • Es recrea en la nuesa tant la masculina com la femenina i l' efeminada (hermafrodites) i conrea temes nous o poc freqüents fins al moment (infantesa, vellesa, lletjor, deformitat, etc.).
  • Els temes es diversifiquen, introduint les imatges quotidianes i anecdòtiques, les al·legories, el retrat i els grups escultòrics.
 LA CERÀMICA 
La ceràmica grega constitueix una font inigualable d'informació de la societat. Afortunadament, les restes arqueològiques de la ceràmica són moltíssims, de manera que l'art dels gots grecs és un mitjà molt apropiat per estudiar l'evolució dels corrents artístics o les personalitats dels seus creadors. 
Els fons que omplen els museus en l'actualitat, tenen tres orígens principals:
-les necròpolis del sud d'Itàlia
-les tombes etrusques de la Toscana descobertes en excavacions del s . XIX
-les excavacions de l'Acròpolis i d'Atenes 
 
 










 

PRESENTACIÓ EGIPTE

martes, 24 de noviembre de 2015

L'art egipci

EGIPTE: 
El territori de l'Antic Egipte estava situat al voltant de les fèrtil terres del riu Nil. La vida social, econòmica i política d'aquesta primera gran civilització estava articulada al voltant de les crescudes del riu Nil.
En la història egípcia es distingeixen les següents etapes:

  • Prehistòria (Fa més de 10.000 anys), els primers pobladors ocupen la vall del Nil i es dediquen a l'agricultura i la ramaderia. Es creen 2 focus de població un al delta del Nil (Baix Egipte) altre al sud del Nil (Alt Egipte)
  • Imperi Antic (3100-2200 aC), el rei Menes unifica els petits regnes de l'Alt i el Baix Egipte al voltant de l'any 3100 aC, és per això que se'l considera com el primer gran faraó. Destaquen els faraons Kheops, Kefren i Micerí, els constructors de les grans piràmides.
  • Imperi Mitjà (2100-1800 aC), els faraons van conquerir terres a Núbia, al sud d'Egipte.
  • Imperi Nou (1600-1100 aC), destaquen els faraons Tuthmosis III i Ramsès II, van estendre l'imperi per l'Orient.
  • Baix Imperi (fins el s. IV aC), els darrers anys van ser dominats per pobles estrangers, perses i grecs.
  • Dinastia Ptolemaica (304-30 aC), darrera etapa independent.
  • Província de l'Imperi Romà (30 aC) Cleopatra (l'última reina d'Egipte) i Marc Antoni són derrotats a la batalla d'Àccium i Egipte es converteix en una província romana. 


LES PIRÀMIDES:

  • Els egipcis creien que després de la mort i havia una segona vida. Per conservar els cossos per a la nova vida els convertien en mòmies, després les guardaven en un sarcòfag i l'enterraven en una tomba.
  • Els faraons es van fer enterrar en piràmides per poder fer aquest últim viatge a aquesta segona vida. Abans d'anar a l'altra vida creien que havien de passar el judici de la deessa Osiris.
  • Tipus de tombes:

  1. Mastaba: Edifici amb una única planta en forma troncopiramidal i a sota altra planta amb les cambres funeràries (una per la sarcòfag, altra per a les imatges i objectes del mort, i una tercera per les ofrenes)
  2. Piràmides: Hi han diversos tipus, la primera sorgir a partir d'una successió de mastabes superposades en forma d'escales.
  3. Hipogeus: Eren tombes excavades a l'interior d'una muntanya, amb la cambra camuflada per protegir-les dels lladres de tresors. 

CARACTERÌSTIQUES:

L'escultura egípcia constitueix un capítol molt interessant en les seves dues facetes : escultura exempta i de relleu , i en ambdues es donaran pràcticament les mateixes característiques . L'escultura egípcia sorgeix com a representació de la imatge com un element de supervivència . És el mitjà per fixar la personalitat del déu o del difunt .El lloc d'ubicació és fonamentalment en les tombes i al sancta sanctorum del temple . Probablement també hi havia en els palaus , però no com a element de supervivència sinó simplement com a element d'ornamentació . La figura del faraó és la que implanta la iconografia , els models i les formes en què es farà la resta de l'escultura . Les característiques principals es mantenen sense canvis importants al llarg de tots els Imperis , encara que es poden observar petites variacions :

    
Mantenen un caràcter de rigidesa , hieratisme , són molt estàtiques . Això és una manera de transmetre la permanència ( volen mantenir o fixar la vida ) .
    
En l'escultura de ple volum s'eviten tota mena de sortints.
    
Totes obeeixen el principi o la llei de la frontalitat, són escultures molt frontals , molt simètriques . Això es mantindrà en l'Antiguitat fins a Grècia .
    
Hi ha una gran geometrització.
    
Els materials més normals són el granit , el basalt i la calcària . També s'utilitzava la fusta o , si són petites , altres materials nobles , com l'ivori . Pel faraó s'utilitzaran els materials més nobles .
  

   Hi ha
realisme , encara que va cap a l'idealisme en moltes ocasions . Són retrats molt veraços d'animals i del faraó , encara que si escau es solen evitar els defectes .
    
Actitud de calma i equilibri .
    
Poden estar decorats amb jeroglífics , sobretot en les vestidures o la base sobre la qual es recolzen.
    
Els relleus solen ser baixos, que solen estar sempre policromats . Van a tenir una major mobilitat que les estàtues , encara que amb un moviment rígid , una mica convencional .
    
L'escultura d'embalum es pot dividir en tres grups : escultura del faraó , escultura cortesana i escultura popular . Entre les dues primeres les diferències són mínimes , però la popular si és molt diferent .

A) Estatuària funerària i religiosa

- La característica funamental de la estatuària egípcia es el seu  caràcter funerari i religiós perquè només la van trobar en les tombes i els temples i la seva temàtica girarà sempre sobre aquests aspecte, a més quan es tracta de escenes familiars i de vida quotidiana.



          

- En el cas de que els temples de les escultures de "bulto rodó" serà normalment representacions colossals de faraons o de les principals divinitats del partenó egipci


   


C) Composició i perspectiva en el relleus i pintures.
-Tant a els grups escultòrics, com a la Relleu i pintura, ha que posseeix Moltes de les Característiques d'aquells i aquelles, encara que sense oblidar d'algunes de elles són Diferents, com la Captació de moviment en la pintura i no en el Relleu

Tant en els grups escultòrics, com en el relleu i la pintura, ja que aquesta posseeix moltes de les característiques d'aquell, encara que sense oblidar que algunes d'elles són diferents en ambdós casos, com la captació del moviment en la pintura i no en el relleu, generalment es defuig qualsevol efecte de profunditat, si de cas se situen d'una manera molt rudimentària unes figures darrere d'altres, repetint generalment el mateix perfil de la figura en qüestió diverses vegades, o aplicant la perspectiva cavallera, que consisteix a representar a una mida menor les figures que se suposa estan en un pla més allunyat.

          

- Les composicions són gairebé sempre extremadament senzilles, consistint en la juxtaposició de les figures unes al costat d'altres en la mateixa posició o actitud, en el mateix pla o superposades en diversos nivells, en aquest cas sempre separats per línies que els serveixen de base, com si es tractés de vinyeta.
D) Representació de les figures masculines i femenines

- Dins de les característiques generals de l'escultura egípcia, tant si es tracta de ple volum o en relleu, convé fer un repàs de les diferents formes en què apareixen representades les figures masculines o femenines (veure en diverses figures del tema ... ).

- La figura femenina es representa, amb petites variacions estilístiques segons l'època, sempre amb vestits de lli molt cenyits, que deixen traslluir les formes anatòmiques i detalls del sexe, lleugers i gairebé transparents. Els pentinats seran molt variats i de característiques diferents en cada període, perruques curtes o llargues, llises o arrissades, l'anomenat tocat hathórico, etc.

- Les figures masculines, en concret el faraó, apareix sempre amb el cap cobert, des de l'Imperi Antic amb la corona blanca de l'Alt Egipte, la corona vermella del Baix Egipte, la doble corona o el vel de lli denominat "nemes", principalment ; ia partir de l'Imperi Mitjà i, sobretot, de l'Imperi Nou s'afegeixen nous tocats com la modalitat inflada i amb cua del "nemes", l'anomenat vel "khat", o la corona metàl·lica blava, en realitat una espècie de casc de batalla del faraó, anomenada tiara "khepresh".

-A aquests elements s'afegeixen altres, també propis i exclusius de la reialesa o la divinitat, com la cobra o "uraeus" real i la barba postissa. Per acabar amb la forma de representar al faraó dir que generalment apareix cobert amb el típic faldellí prisat, encara que també pot aparèixer en ocasions amb el mantell del "hebsed" o ho pot fer amb diferents tipus de túniques.

- Finalment, esmentar la forma en què es representa a altres figures masculines o femenines, alienes a la reialesa, que és molt variada, podent aparèixer cobertes amb multitud de vestits i tocats diferents, o absència total d'aquests, per tant fins i tot nues o calbes.


3. EVOLUCIÓ DE L'ESCULTURA EGÍPCIA

- A continuació veurem alguns dels exemples més importants i representatius de cada període i les excepcions més rellevants a aquestes generalitats comuns a la majoria de les obres.
3.1. Imperi Antic

A) Representacions del faraó

- Durant l'Imperi Antic s'aprecia el procés de divinització del faraó en la forma de representar escultòricament, sense oblidar la missió d'aquestes estàtues com suports del "ca" del difunt, d'aquí la barreja de hieratisme amb el fet que es tracti de veritables retrats, encara que certament en aquests casos relativament idealitzats.

    

-Els exemples més característics d'aquesta etapa són: l'Estàtua sedent de Djoser a Sakkara , l'Estàtua sedent de Kefrén del museu del Caire, les Tríades de Mykerinos , i les excepcionals policromades de Rahotep i Nofret, en aquest cas no d'un faraó sinó d'un fill de Keops i la seva dona, sorprenents per la seva elegància, bellesa i qualitat.

B) Altres representacions escultòriques

- Les representacions escultòriques diferents a la figura del faraó es caracteritzen, durant l'Imperi Antic, per una major llibertat i per un menor rigor "oficial" en la seva execució, sent més naturals les expressions i actituds i menys idealitzades les anatomies dels cossos, podem parlar gairebé d'una etapa de "realisme" en l'estatuària egípcia.
          
- Els exemples més representatius d'aquest tipus són la talla en fusta de Kaaper, també conegut com Cheik-el-Beled o l'Alcalde del Poble, de cap al 2.500 a. C., i l'Escriba assegut del Louvre, figures que ens apropen a una societat burocratitzada, en què els funcionaris exerceixen funcions importants.

C) Relleus

- Els primers relleus són d'època predinàstica, mànecs d'ivori de ganivets de sílex, com el Ganivet cerimonial de Gebel-el-Arak, ja s'aprecien les característiques posteriors juntament amb evidents arcaismes.

          
- Relacionades amb l'escultura oficial havia les esteles amb els noms de faraons, com l'Estela del Faraó Serp i les plaques de pissarra decorades amb relleus que narren les gestes dels faraons de l'Època Tinita, com la Paleta del rei Narmer. Finalment esmentar els relleus amb escenes de la vida egípcia que decoren les tombes.
3.2. Imperi Mitjà
- Després de la fase d'anarquia política i de decadència artística del Primer Període Intermedi, l'estatuària recuperarà part del seu antic esplendor durant l'Imperi Mitjà , època en la qual seran típiques les sèries de retrats de un mateix faraó, en què s'aprecia l'evolució dels seus fisonomies segons les diferents edats en què són retratats.

    

- L'art es va a apropar ara a la realitat quotidiana, .captant els sentiments i gran diversitat d'expressions, de manera que es posarà de moda tot el relacionat amb la vida diària, com podem apreciar en les nombroses figuretes de fusta policromades trobades en les tombes.

3.3. Imperi Nou

- Després del Segon Període Intermedi les estàtues del faraó, nombroses i conegudes, seran molt formalistes i repetiran els models antics, tornant a l'academicisme oficial i a la fredor en la forma de representar-los, tant abans com després del breu parèntesi del regnat d'Akenatón. Superposats a aquests arcaismes podem apreciar nous elements com el "uraeus", el "khepresh" i llargues túniques . Sí que és veritat, però, que també en aquest període podem apreciar alguns exemples derivats del naturalisme de l'estatuària de l'Imperi Mitjà.

               


               
- Exemples d'aquesta revolució artística els trobem en els relleus, que representen escenes de la vida diària amb un intens realisme, no defugint el tractament dels aspectes menys agraciats i desagradables de les figures del faraó i la seva família, com el ventre i els malucs inflades i els braços deformats i llarguíssims, cosa impensable en qualsevol altre momentAquest realisme exagerat fins a la caricatura també el trobem en escultures de ple volum, com la de Akhenaton del Museu del Caire , en la qual es destaquen els seus trets negroides exagerant les faccions de la cara.

3.5. Períodes Saíta, Alexandrí i Romà

- En aquesta etapa es va a imposar el cànon hel·lènic a Egipte, com passarà a la resta de la conca del Mediterrani, sent l'exemple escultòric més representatiu l'anomenat Cap verda , del Període Saíta.

    
- En altres casos s'intenta una síntesi de les característiques escultòriques gregues i egípcies, com en l'estàtua d'Alexandre el Gran del Museu del Caire, però l'experiment certament no va ser molt afortunat.

4. LA PINTURA EGÍPCIA

- La pintura egípcia en moltes ocasions no una existència autònoma, ja que sol emprar-se per policromar els baix relleus , pel que els seus característiques generals són gairebé idèntiques a les dels relleus.

- Només afegir la importància que aquí el dibuix, una nítida línia negra que delimita les siluetes, la utilització de colors intensos i contrastats per omplir-les.

- I com a característica exclusives de la pintura, el major moviment i dinamisme de figures i composicions respecte al vist en els baix relleus  i un cert naturalisme i elegància en el seu tractament .

      
- La pintura al fresc egipci sí que és un apartat important i exclusiu a l'hora d'estudiar la decoració dels hipogeus de l'Imperi Nou, ja que aquesta tècnica és gairebé l'única utilitzada . També molt característica és la decoració pictòrica de papirs, generalment amb escenes de "El llibre dels morts" .
5.L'OFRENA: EL TESOR DE TUTANKHAMON:
Capítol important dins de de l'art egipci és el de l'orfebreria, vaig sentir la troballa més important el Tresor de la Tomba de Tutankhamon, del qual destaquin, a part de mobles, joies, carros de guerra i
Objectes de tot tipus, els Següents peixos: un Tron d'or i pedreria amb el suport decorat amb Relleus de l'estil del SEU Predecessor Akhenaton; a els diversos Sarcòfags, trobats uns dins de dels Altres i per Tant de Diverses mides; la Màscara d'or que cobria la mòmia del difunt; etc.



          


CARACTERÌSTIQUES


  • A l'interior dels temples i de les tombes.
  • Temes profans i religiosos.
  • El seu objectiu principal és proporcionar informació (escenes de la vida diària)
  • Es pintaven sobre un fons de pedra, d'argamassa o de fusta preparat i blanquejat amb una capa fina de guix.
  • Figures planes, sense relleu, en les quals es combines la representació frontal amb la representació de perfil.



lunes, 16 de noviembre de 2015

OBRA ESCULTÒRICA

1. Documentació general
a) Catalogació: autor, títol, cronologia, localització i estil.
b) Anàlisi material: dimensions, material, tècnica (talla, fosa, forja...), formes (exempta orelleu), tipologia (dempeus, bust o retrat, sedent,orant, jacent, eqüestre, grup), cromatisme i estat de conservació.

- Material: les escultures poden ser de molts materials, d’os o ivori, com sovint a la prehistòria, fang, fusta, bronze, marbre, or..

- Tècnica: modelat (donar forma a una pasta, afegint material, com el fang). Talla (traient material amb les eines adients). Fosa (amb motlles dins els quals es vessa la matèria líquida, especialment el bronze)

- Formes: Exempta (treballada per tots els costats, s’hi pot donar la volta i observar-la des de tots els punts de vista. Relleu (treballada sobre una superfície plana; només tenim un únic punt de vista, el frontal).

2. Anàlisi formal  Primer sempre cal fer una descripció d’allò que es veu representat.

- Composició: Es refereix a l’organització dels diferents elements de la imatge. Esquelet estructural.

- Volums: si es representa el cos humà, es pot fer amb naturalitat, donant la impressió d’un moviment suau, és l’equilibri (contrapposto). També trobem la representació del moviment. Llum: incidència d’aquesta sobre l’escultura.

-Expressivitat: sentiments que expressa l’escultura. Textura: acabament de les superfícies, l’aspecte de la cosa representada.


3. Interpretació:  Les escultures se situen en un context històric concret, i tenen un tema, que es tractat d’una manera concreta. L’autor és important, si es coneix, també la finalitat, la funció...